“Estan, encara que no les veiem”.
És la intensitat. És un home, una butaca i un ram de flors. I Moon River amb la veu de Carla Bruni.
La resta ho cobreix la foscor, perquè la resta és el dol i el dol és allò negre. En escena, l'home que acaba de perdre la mare s'asseu sota la llum fixa d'un far per compartir amb el públic l'amor que durant cinquanta anys ha unit mare i fill. L'orfandat, l'absència, la complicitat, l'enyorança...
Entre poemes, que són petits retalls de llum sobre el que som tots quan la mort se'ns emporta a la nostra mare, l'home explica episodis commovedors de quan eren dos com si junts, el públic i ell, passessin les pàgines de l'àlbum familiar en què hi cap tot el que emociona i tota la veritat.
Un homenatge a, no només les mares, que ja són memòria, sinó als fills i filles que les viuen, les enyoren i les senten a prop, encara que no en tinguin.